I fins aquí he arribat

Però sempre ens quedarà en Monzó...

I fins aquí he arribat. Aquest és el meu últim post. Que dur que se’m fa dir això però crec que és el millor per acabar dignament aquest blog (que d’altra banda no actualitzo des de fa unes setmanes) abans que no l’abandoni més del què està ara.

No es pot dir mai, però per ara és quasi definitiva la meva renúncia a seguir escrivint aquí (no en d’altres llocs, sí de forma més espaiada). Ai, la feina, les obligacions, aquestes coses, les altres...en fi, ja no em sento capaç de seguir aguantant de forma regular aquest petit monstre que he anat creant al llarg dels anys.

Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.

Moltíssimes gràcies a qui m’ha seguit, comentat, parlat, aconsellat, criticat, etc. Però sobretot gràcies per haver-me llegit. Afortunadament queda una pila de gent que seguirà parlant de llibres, autors, biblioteques, llibreries, editorials, e-books... en fi, de Literatura. Tant sols heu de fer una ullada a la columna de la dreta o senzillament navegar per la xarxa llibròfila de la blogosfera.

Sigueu bons i llegiu molt, jo també ho faré ;-)

Ah, i això ja no és un punt i a part. És un punt i final.

Smoke (cinema i literatura)

Un clàssic modern...

"La remor de les onades" - Yukio Mishima

La remor de les onades ens remet a uns temps pretèrit, passat llunyà que tampoc ho és tant si tenim en compte que parlem dels anys 50 del segle passat. El que dóna la sensació de llunyania és la vida que es respira a l'illa d'Utajima, un ecosistema aïllat amb vida pròpia i on la quotidianitat de la pesca, les trobades de joves organitzades per fer els treballs més diversos o la vida pausada i tranquil·la d'una família afincada al far ens donen les pistes d'un sistema ideal, ordenat i refractari a la vida urbana que Mishima contraposa amb un dels personatges de la novel·la, la Chiyoko, una jove de l'illa que ha anat a estudiar a Tòquio. Aquí queda palesa la desconfiança vers la vida moderna i l'entrada d'elements estrangers a la societat japonesa, una de les constants característiques de l'obra d'aquest turmentat i interessant escriptor japonès.

Amb una prosa d'autèntica sensibilitat, aquesta curta novel·la m'ha deixat un bon regust de boca, sobretot amb les brillants descripcions i les evocacions de sensacions marítimes on, però, no hi acaben de quallar els diàlegs salats dels habitants d'Utajima (un intent dels traductors de traslladar la manera de parlar de la gent de mar, contraposada a la del japonès estàndard). En aquest aspecte no m'he cregut els personatges, tot i que suposo que en aquesta opció s'ha volgut traslladar la sensació d'autenticitat de la vida dels habitants de l'illa.
D'altres coses a destacar, la idea del suïcidi, un element també inevitablement present en la biografia de Mishima, el paper de la dona com a exponent resolutiu de conflictes o la gelosia com a instigadora de malentesos, sumen a aquesta història un fresc de marcades sensacions, amb la badia d'Ise al fons i una bonica història d'amor com a línia argumental.

Llegit: 45

Títol: La remor de les onades

Autor: Yukio Mishima

Traducció: Joaquim Pijoan i Ko Tasawa

Pàgines: 189

Editorial: Ara Llibres

Preu: 17,50€

En positiu: les sensacions que genera la prosa de Mishima, gairebé es pot olorar el mar.

En negatiu: la traducció de les parts dialogades.

Valoració: ***

"Calaveres Atònites" - Jesús Moncada

Posem que som als anys 50 i ens trobem en un poble, concretament a Mequinensa, i podem saber de totes les xafarderies que s’hi respiren, de primera mà, com a secretari del jutge de pau.

Aquesta és la posició de la qual gaudeix Mallol Fontcalda, aspirant a funcionari de l’administració de justícia i barceloní de naixement. Un home de ciutat que porta fins aquell moment una vida pròpia de la seva condició, anònima, com qualsevol habitant d’una gran metròpoli, es troba amb un xoc de dimensions socials enorme: les indiscretes, xocants i divertidíssimes anècdotes de la vila de Mequinensa.

Pel despatx de Crònides Valldabó, el jutge, hi anirà passant un còctel explosiu d’excèntrics personatges combinat amb les situacions més rocambolesques que un es pugui arribar a imaginar: una dona tant creient que vol presentar el sagrat cor com a testimoni d’una causa al seu favor, una família pionera a l’hora d’estrenar cementiri, un home el qual compta les vegades que fa l’amor mitjançant grans d’arròs, el descobriment d’una variant en l’evolució de l’ésser humà o la creació d’una facció revolucionària per enderrocar El Vaticà:

“Per inoperants i corruptes, vaig descartar estaments, ordes, moviments, un darrere l’altre. Ni capellans, ni frares ni res. De monges, ni parlar-ne; aquestes només lliguen el ruc on mana l’amo. Fins que vaig rebre la revelació divina: la revolució havíem de fer-la les majordones; sí, nosaltres, les postergades, les clares hereves de les grans dones bíbliques. Érem una força potencial immensa. Podríem preparar la presa del poder des de dins del sistema, pastar el cop d’estat en silenci. El Vaticà, desprevingut, es trobaria davant dels fets consumats. La feina seria lenta, podia durar anys però les revolucions serioses sempre van així.”

Fragment de la carta de Leucofrina a Penèlope, al relat ‘Nigra sum’.

Però aquest Calaveres atònites no és un mer recull de contes sinó que hi inclou un pròleg (relatat per Fontcalda), un epíleg (una carta del jutge Crònides) i uns personatges que, principals en unes històries i secundaris en unes altres, serveixen per relligar una obra que respira una forta unitat en el seu conjunt i que ens deixa una sensació d’haver viscut plenament i intensa la vida del poble (ara ja desaparegut sota les aigües del pantà de Riba-roja) com un vilatà més, però més viu que mai en la memòria de la literatura catalana pel seu lligam a un dels grans escriptors de casa nostra.


Llegit: 44

Títol: Calaveres atònites

Autor: Jesús Moncada

Pàgines: 252

Editorial: Labutxaca

Preu: 9,50€

En positiu: la frescor dels diàlegs, les històries insòlites, la naturalitat que respira tot el llibre.

En negatiu: que Moncada es morís jove.

Valoració: ****

Aquest post també el trobareu a Llibròfags.

Eufemismes

L'Ebre a Mequinensa (de Xarxes socials i llengües)

"A Barcelona, senyor secretari, vostès no tenen certa mena de problemes gràcies a l’anonimat que els proporciona la capital. A cent metres del portal de casa seva, i de vegades ni això perquè sovint no coneix ni els veïns de l’escala, un barceloní és un puntet insignificant d’una gernació immensa. Això té un avantatge: no cal amagar-se gaire per fer a cara descoberta coses impensables en una col·lectivitat petita, on la timidesa, la vergonya, sobretot la por a la xafarderia, provoquen empegueïments a voltes insuperables. Llavors comença la comèdia. En el cas de l’Honorat del Rom, implica l’ús d’un llenguatge xifrat, molt elemental però efectiu amb la parròquia. Si el telegrafista demana un xarop per a la tos, la minyona de la vídua Salleres reclama un pot de bicarbonat o el director del grup escolar sol·licita aspirines, l’Honorat servirà a través de la finestreta del taulell aquests medicaments. Ara bé, quan el xarop per a la tos va seguit de l’aclariment “de la marca de sempre”, la minyona de la Selleres vol el bicarbonat “de la capsa blau cel” o el director del grup escolar exigeix aspirines “concentrades”, cadascú d’ells rebrà un paquetet molt ben embolicat amb el mateix contingut: preservatius. Són exemples agafats a l’atzar. Podria allargar la llista d’eufemismes amb gotes, col·liris, cremes, cataplasmes o callicides seguits de preposicions que els transformen sempre en el mateix: condons."

Fragment del relat Obres Piadoses, de Jesús Moncada.

"Contes" - John Cheever

¿SOMNI AMERICÀ?

Gran disseccionador de les realitats de les famílies de classe mitjana nord-americana del segle XX (sobretot dels cinquanta i seixanta), d’estil senzill i sobri, d’una narrativa realista complementada amb pinzellades de psicologisme, John Cheever s’ha convertit per mèrit propi en un dels grans contistes contemporanis.

Aquests contes pertanyen a diversos moments de la vida de l’escriptor i retraten temes tant diversos com la gelosia, la solitud, l’esperança, la hipocresia, la moralitat o l’estranya i falsa normalitat a les llars de barris residencials de Nova Anglaterra i Nova York:

“Els Crutchman eren tan feliços i tan moderats en tots els seus costums, i els semblava tan bé tot el que els passava, que era inevitable sospitar que hi devia haver un cuc dins la seva poma rosada i que l’extraordinari color de la fruita només servia per amagar la gravetat i la profunditat de la infecció.”

A Contes, també hi trobem un dels relats més famosos de l’autor, anomenat El nedador, i que fou portat al cinema per Frank Perry i Sidney Pollack i interpretat per Burt Lancaster. Aquesta història, enigmàtica i al•legòrica, comença amb un home que, sortint de la piscina de la casa d’uns amics, decideix fer el camí de tornada cap a casa seva nedant per totes les piscines del veïnat que es trobi:

“...va a començar a travessar la gespa. Quan la Lucinda li va preguntar on anava va dir que se’n tornava a casa nedant. Els únics mapes i plànols del recorregut que podia seguir els recordava o imaginava, però eren prou clars.”

D’altra banda, són temes estrella en la seva narrativa la gelosia i l’adulteri:

- ¿Has vingut a parlar d’això? – Va preguntar en un to brusc.
- ¿Què?
- ¿Has vingut a parlar d’això?
- En realitat he vingut a parlar dels pomers.
- Fa sis mesos que vaig donar a en Charlie un xec pels pomers.
- En Charlie no me n’havia dit res.
- ¿Per què t’ho havia de dir? Ja ens havíem posat d’acord.
- Bé, val més que me’n vagi.
- Sí, fes aquest favor – va dir en Will -. Vés-te’n sisplau. I si algú et pregunta com estem, digue-li que ens va de primera.

I L’alcoholisme n’és un altre:

- Estàs bevent massa, amor meu – va dir -. Fa tres setmanes que beus massa.
- El que jo bec és problema meu – va dir ell -. Tu ocupa’t dels teus assumptes que jo ja m’ocupo dels meus.

Aquests dos fragments sarcàstics del magnífic relat Les joies dels Cabot, demostren un sentit de l’humor més aviat llòbrec:

“Pel que fa al nan, la Maggie em va explicar que era el fillde la senyora Cabot, d’un matrimoni anterior. Treballava a la fàbrica d’objectes de plata però se n’hi anava ben d’hora al matí i no tornava fins que ja era de nit. La seva existència s’havia de mantenir en secret. Això era poc habitual, però no era inaudit a l’època de la qual escric. Els Trumbull tenien amagada a les golfes la germana boja de la senyora Trumbull, i l’oncle Peepee Marshmallow – un exhibicionista – el solien amagar durant mesos.”

““ROBEN LES JOIES DE LA SENYORA CABOT” era el titular de la primera plana, i la notícia no tornava a aparèixer en cap altra pàgina del diari. A casa no en vam parlar, però això no és gens estrany. Quan el senyor Abbott es va penjar de la perera del costat de casa tampoc no en vam parlar.”

Viatges, fòbies, esperances, festes, copes, homes incompresos, dones intentant escapar de la rutina...tot això i més ho trobareu en aquest excel•lent Contes (el títol original és The stories of John Cheever), un recull de relats d’estil elegant, directe i planer, crònica d’una època, d’un país i d’una gent, la del American Way of Life, a la qual l’escriptor nord-americà posà al lloc que es corresponia, descrivint-la com a una tranquil•la, inquietant i estranya “normalitat”.

Llegit: 43

Títol: Contes

Autor: John Cheever

Traducció: Jordi Martín Lloret

Pàgines: 879

Editorial: Proa

Preu: 30€

En positiu: l'agilitat narrativa, l'estil planer i la capacitat de narrar drames amagats en el que ens és quotidià.

En negatiu: per la seva llargada, potser hagués estat millor partir el llibre en dos volums.

Valoració: ****1/2

Aquest post també està penjat a Llibròfags.

Richard Yates

Ahir vaig anar a veure Revolutionary Road al cine, el nou film de Sam Mendes basat en la novel·la del mateix nom de Richard Yates, escriptor nord-americà emparentat amb la narrativa de Cheever i Salinger.

La història de Yates em recorda molt al discurs de Cheever; barris residencials benestants, famílies amb vides suposadament perfectes, relacions veïnals sospitosament càlides, fumadors i bevedors empedreïts...amb una diferència notable: si en els relats de Cheever hi veiem normalment intents de redempció dels seus personatges i una moral que justifica el fet de l’esperança dins de les turmentades vides de moltes parelles durant l’època del somni americà, el discurs de Yates vol explicar la impossibilitat de realització personal en una societat que resta vinculada a unes convencions socials molt bàsiques (casa, feina i família) i aïlla a qui se sent diferent. I és en aquest punt on hi trobo un fort vincle amb Salinger i els seus personatges , incompresos, caminant més enllà del què dicta el món en què els ha tocat viure. Lliures però amb la gran càrrega psicològica de trobar-se sols enmig de la "normalitat".

Poe

Imatge de kevindooley

El dilluns passat va fer 200 anys del naixement d’Edgar Allan Poe, l’inventor de la novel·la policíaca, a més de ser el pioner del relat curt als Estats Units. Aquest gènere és ubicat pel mateix Poe un esgraó per sota de la poesia, cosa que ens fa considerar la gran importància que tenia per ell el relat curt, sobretot com a “unitat d’efecte” i contraposat a la novel·la, la qual veia com un gènere “inconvenient”:

“Un hàbil artista literari ha construït un relat. Si és prudent, no haurà elaborat els seus pensaments per ubicar-hi els incidents, sinó que, després de concebre curosament un cert efecte únic i singular, inventarà aquests incidents, combinant-los de la manera que l’ajudin a aconseguir tal efecte preconcebut. De fet, aquesta unitat d'efecte només és eficaç quan aconsegueix fondre's amb la brevetat del relat curt".

De títols coneguts n'hi ha molts, per exemple, El gat negre i La caiguda de la casa Usher són relats exemplars del terror psicològic; Els crims del carrer Morgue, amb Auguste Duping de protagonista és un bon exemple de literatura detectivesca; però també trobem en la seva obra relats de caire surrealista o grotesc que no van pas agradar a tothom, amb passatges de dubtós gust, però que agradaren molt als escriptors partidaris de l'absurd.

Cultivador de poesia i assaig, visionari avançat al seu temps i inspirador d’altres escriptors com Arthur Conan Doyle, H.P. Lovecraft o Borges, Poe es mereix un lloc en l’olimp dels grans de la literatura universal.

Ah, me n’oblidava! A Quaderns Crema hi trobareu les Narracions Extraordinàries i els quatre volums de Contes, traduïts per Carles Riba. Si preferiu l’edició en castellà (Cuentos 1 y 2) la trobareu traduïda per Julio Cortázar a Alianza Editorial.

I una curiositat, els Radio Futura van musicar “Annabel Lee”, un dels últims poemes de l’escriptor nord-americà:

Cronopios y famas

Podeu llegir alguns contes del seu llibre aquí.

Absurd

Imatge de wallyg

“...Això ja havia passat abans, i et diré tot el que sé. Vosaltres viviu a la Zona B: terrenys de dos acres, sense empreses comercials, etcètera. Fa un parell d’anys un desconegut va comprar l’antiga mansió dels Plewett, i va resultar que tenia previst de fer-la servir com a funerària. Aleshores no teníem cap llei de zonificació per protegir-nos, i a l’ajuntament en van aprovar una a corre-cuita i se’ls va escapar la mà. Es veu que no tan sols no es pot tenir una funerària a la Zona B, sinó que tampoc pots enterrar-hi res ni morir-te. És clar que això és absurd, però tothom s’equivoca, ¿no? Ara bé, podeu fer dues coses. Jo ja m’hi he trobat abans. Podeu posar l’anciana dins el cotxe i portar-la fins a Chestnut Street, on comença la Zona C. El límit és al semàfor que hi ha davant l’institut. Un cop la tingueu a la Zona C no hi haurà cap problema. Podeu dir que se us ha mort al cotxe. Si això ho trobeu desagradable podeu trucar a l’alcalde i demanar-li que faci una excepció amb les lleis de zonificació.”

Fragment del relat La mort de la Justina, de John Cheever