En la seva primera novel·la, Les tribulacions del jove Törless, Robert Musil deixà el llistó molt alt amb una gran història sobre un adol·lescent tocat pel do de la sensibilitat extrema. Amb una dualitat punyent entre raó i sentiment, la recerca de la pròpia identitat individual turmentarà Törless, un estudiant d'una escola militar d'elit en un poble de l'Imperi Austrohongarès, fins a uns límits difícils d'explicar. Precisament, un dels punts forts del llibre és aquesta impossibilitat d'analitzar les emocions des d'un punt de vista racional i de retruc la sensació d'ofec a l'hora d'explicar-ho amb paraules, ja que ambdues coses, la raó i l'emoció són immiscibles i per tant busquen canals d'expressió completament diferents. Els discursos de Beineberg (un dels estudiants que acompanyen Törless) sobre la superioritat moral per justificar pràctiques violentes també fan pensar en un Musil avançat al seu temps i presagia el que hauria de venir al llarg del segle XX, el Totalitarisme com a forma de govern.
En positiu: la prosa de Musil. La lluita de Törless per expressar el seu món interior. El final. En negatiu: que no hagués descobert abans aquesta gran novel·la.
“Y de acuerdo: en todos mis libros hay escritores y hay libros. Podría escribir un libro donde no hubiera un escritor, o alguien que quiere ser escritor, o variantes de la forma de lo que es un escritor; pero no estoy del todo seguro de que me divertiría haciéndolo. Es como si para mí la figura del escritor fuera el recipiente perfecto, el frasco que contiene toda mi visión de la vida y el sentido de las cosas. Ése es mi tema, todos mis temas. El modo en que la literatura aparece en todas partes.”
Harold Pinter, un dels grans dramaturgs del segle XX i guanyador del Nobel de Literatura l'any 2005ens ha deixat. Sempre, però, ens quedaran obres com La festa d'aniversari, Tornar a casa o Traïció (aquesta última serà representada el proper mes d'abril al Teatre de Salt) que situen al londinenc com a un dels imprescindibles en la història del teatre.
Molta reflexió, filosofia poètica i simbolismes amagats en forma de persones i ambients diversos, això és el que conté, bàsicament, La mort a Venècia. Un clàssic modern on si es nada en superfície es poden treure unes conclusions i si s'hi aprofundeix se'n pot copsar molt més.
No és aquest un llibre per llegir-se'l de pressa i corrent sinó per gaudir-lo i aturar-se de tant en tant a rellegir-ne algun paràgraf:
"Res no és més singular ni més incòmode que la situació recíproca de persones que només es coneixen de vista, però que cada dia, gairebé cada hora, es troben, es miren i es veuen obligats a mantenir les aparences d'una distanciació indiferent per culpa de les convencions socials. Entre ells regnen una inquietud i una curiositat sobreexcitades, la histèria de la necessitat de coneixement i bescanvi mutus, una necessitat insatisfeta, ofegada afectadament, i, encara més, una mena d'estimació impacient. Perquè l'home estima i respecta el seu semblant fins al punt que no pot jutjar-lo, i el desig és el resultat d'una coneixença imperfecta."
D'ell n'he llegit els més que notables reculls de contes "En companyia de l'altre" (amb autògraf inclòs) i "El poeta i altres contes" (on s'hi suma la fantàstica sèrie biogràfica escriptors inèdits).
També el vaig tenir de professor en un curs d'introducció al relat curt, a Girona, que fou tota una agradable sorpresa. Bon conversador literari, parlant amb ell de llibres és exposar-se a no atipar-se'n mai de conversar, descobrir o llegir.
Francesc Serés es manté en plena forma i ho demostra en aquests entretinguts textos teatrals de recreació/ficció històrica, anomenats en conjunt Caure amunt. En una època en què sembla que la memòria històrica només pot ser circumscrita al segle XX i concretament a la Guerra Civil espanyola, el de Saidí furga en el "what if" (i si...?) de tres destacats homes de la nostra història: Ramon Muntaner, Ramon Llull i Jaume Roig. A Caure amunt hi descobrirem un Muntaner atabalat per haver de fer propaganda pel Rei, un Llull portant pel camí de l'amargura els seus deixebles i un Jaume Roig en un moment delicat de la seva carrera; aquests són els ingredients de les tres petites peces teatrals que m'han fet disfrutar de valent (sobretot la història de Roig, plena d'expressions i sarcasmes divertidíssimes) aquests darrers dies. I sense voler explicar res més, tant sols dir-vos que si us agrada el teatre i voleu passar una bona estona llegint ficció històrica basada en fets reals i en definitiva... si us agrada en Serés, aquest és el vostre llibre.
COLLELL: Ja vénen els carros de la pesta. Aviat no quedarà ningú en tot el carrer. CAMÀNCIA: Ja t'hi podrien carregar, Collell. LLIR: Aquest deu ser dels que l'encomana sense patir-la, com les rates. COLLELL: Com les que tu cremes de nit a la xemeneia. ¿O als ratolins els buides els ulls?, ara no sé com ho fas anar, això. T'agraden massa, les rates, a tu.
Fragment de "Roig"
En positiu: l'essència tragicòmica de "Llull", el llenguatge verinós dels personatges de "Roig" i la lluita entre la història oficial/real encarnada pel Poder Reial i Muntaner. La funció didàctica d'aquests relats, complementària a l'educació oficial a les escoles.
En negatiu:els correctors d'errades no s'hi han esforçat massa...
Valoració:****
Nova valoració (completament subjectiva i no-professional!) pels propers llibres:
º Fluix * Regular ** Bo *** Bo! **** Molt bo ***** Excel·lent
Arribo a l'última novel·la de les que composen 2666 amb molt bones sensacions i una perspectiva melancòlica. Acabar el viatge pels variats paratges bolañescos significa també reflexionar sobre la seva prematura mort i els significats de molts dels passatges, situacions i diàlegs dels personatges que poblen aquesta última part.
"Me dirá usted que la literatura no consiste únicamente en obras maestras sino que está poblada de obras, así llamadas, menores. Yo también creía eso. La literatura es un vasto bosque y las obras maestras son los lagos, los árboles inmensos o extrañísimos, las elocuentes flores preciosas o las escondidas grutas, pero un bosque también está compuesto por árboles comunes y corrientes, por yerbazales, por charcos, por plantas parásitas, por hongos y por florecillas silvestres. Me equivocaba. Las obras menores, en realidad, no existen. Quiero decir: el autor de una obra menor no se llama fulanito o zutanito. Fulanito y zutanito existen, de eso no cabe duda, y sufren y trabajan y publican en periódicos y revistas y de vez en cuando incluso publican un libro que no desmerece el papel en el que está impreso..."
Moltíssimes coses hi ha per destacar en aquesta última novel·la, on descobrim finalment la biografia d'Archimboldi, tot i que molts moments de la seva vida són borrosos i es deixen a la imaginació del lector o senzillament el narrador dubta de què passessin exactament tal i com s'expliquen. Precisament això últim lliga amb les diverses maneres de narrar de Bolaño (diàleg, biografia, reflexió, biografies incloses unes dins les altres, com les d'Ansky i Ivanov...) que remarquen encara més la subjectivitat de la història i els diversos punts de vista que podem tenir a l'hora d'accedir a un fet (i aquí es nota la influència d'Auster i les seves històries sobre el dubte, reflectides a Leviatán).
"A veces, por las tardes, se metía dentro del escondite, armado sólo con los papeles de Borís Ansky y una vela, y se estaba allí hasta bien avanzada la noche, hasta que se le acalambraban los músculos y se le helaba el cuerpo, leyendo, leyendo..."
"La parte de Archimboldi" (així com també el conjunt de 2666) és una història d'històries que va conformant el perfil de la biografia de l'escriptor alemany; la vorejen i delimiten fins a fer-nos-en una idea vagament formada, una història trista i fascinant, no exempta de fantasia i amb reminiscències (una vegada més) a la bogeria, un dels temes principals de 2666:
"La casa donde vivían los escritores desaparecidos estaba rodeada por un inmenso jardín lleno de árboles y flores, con una piscina flanqueada por mesas de hierro pintadas de blanco y parasoles y tumbonas. En la parte de atrás, a la sombra unos robles centenarios, había un espacio para jugar a la petanca, y más allá empezaba el bosque. Cuando llegaron, los escritores desaparecidos estaban en el comedor, cenando y mirando la tele, que a esa hora transmitía las noticias..."
"...A un lado descubrió un cartel que al llegar con el ensayista no había visto. El cartel decía, en letras oscuras y no demasiado grandes: Clínica Mercier. Casa de reposo-Centro neurológico."
La biografia d'Archimboldi també serveix d'excusa per parlar de contraposicions entre novel·les curtes, acabades i rodones versus les llargues, ambicioses i imperfectes, tot i que no obstant són les més interessants, al parer de Bolaño, convertida aquesta reflexió en un irònic exercici encobert autopropagandístic.
A destacar finalment, els vasos comunicants entre les cinc parts de 2666: la caòtica i violenta ciutat de Santa Teresa (nom fictici de Ciudad Juárez) que uneix totes les històries, la bogeria, la violència, la recerca i mitificació del què ens és desconegut o la permanència del que ha deixat d'existir.
En resum, un llibre que no acaba amb l'última pàgina, sinó que fa que comencis a replantejar-t'ho tot des del començament, provocant un efecte circular que remarca la voluntat de Bolaño de mantenir-se més enllà de la seva mort, romanent entre els vius... perquè al cap i a la fi el que en queda d'un autor, el seu llegat perenne i més important, és la seva obra.
Gràcies Roberto, per fer-nos-la conèixer!
En positiu: la història d'històries, la recerca del què mai acabarem de conèixer, la denúncia de la corrupció, les ironies sobre els lapsus a les novel·les, el desert de Sonora, els manicomis, els vasos comunicants, les arestes dels relats i les seves bifurcacions...
En negatiu:certs passatges esgotadors i que sembla que no acaben de portar enlloc.