"Ficciones" - Jorge Luis Borges

santina/kiks

Més d'una vegada he sentit a dir que el conte és un gènere literari menor, prescindible, germà petit de la novel•la...res més lluny de tot això. El conte és el gènere més difícil, el que més dificultats crea a l’hora d’aconseguir-ne l’excel•lència, el que més maldecaps genera, precisament perquè costa molt d’expressar en poques pàgines tot el que es vol dir en una història. És l’art de la brevetat, cultivada per molts però aconseguida per pocs.

De fet, si hi ha algú que ha posat el gènere del conte a l’alçada que es mereix (a més de Cortázar, Kafka o Saki, per anomenar tres grans contistes) aquest és Borges. Amb Ficciones (1944), el seu segon recull de relats publicat després del primer Historia Universal de la Infamia (1935), arriba a uns nivells de perfecció pràcticament inigualables.

Aquest llibre de caire filosofico-fantàstic, es divideix en dues parts. El títol de la primera ja és tota una declaració d’intencions: El jardín de senderos que se bifurcan. En aquesta hi trobem la fantàstica recerca de “Tlön, Uqbar, Orbis Tertius”, començada amb l’anècdota d’una conversa sorgida en un sopar amb el seu bon amic Bioy Casares. Tot seguit, descobrim a Pierre Menard com a autèntic autor de “El Quijote” per, després, encadenar amb la millor sèrie de contes que he llegit fins ara: “Las ruinas circulares”, La lotería de Babilonia”, “Examen de la obra de Herbert Quain”, “La biblioteca de Babel” i “El jardín de senderos que se bifurcan”. Un rere l’altre, aquests relats m’han fet canviar el tempo de lectura de la resta del llibre. Així, amb l’objectiu de degustar-los i aprofundir en cada part, paràgraf o frase d’obligada relectura (alhora d’allargar-ne la conclusió), m’he acabat imposant un seguiment lent de cada conte amb la llicència de tornar enrere quan volgués. D’aquesta manera he pogut descobrir que a la segona part, Artificios, a banda de mantenir el nivell de qualitat de la primera, s’hi amaga un quasi invisible fil conductor que lliga les diverses històries a partir d’anècdotes en segon pla, complements biogràfics o apunts merament anecdòtics.

Però en conjunt, Ficciones també respira un gran sentit d’unitat. Bàsicament per la capacitat de fabulació de Borges, que de forma esquemàtica n’és el tronc principal. D’aquest n’hi surten les branques que són els temes recurrents al llarg del llibre: la idea de Déu, els universos paral•lels, l’atzar, els cercles, l’onirisme, els jocs matemàtics, la metafísica, l’amor a la literatura...

I així, arribant al final de “El Sur”, el seu últim relat, Ficciones se m’ha revelat com una peça irrepetible, obra d’un geni que ja fa temps que ha esdevingut clàssic de la literatura universal. Una vertadera obra mestra.

“El universo (que otros llaman la Biblioteca) se compone de un número indefinido, y tal vez infinito, de galerías hexagonales, con vastos pozos de ventilación en el medio, cercados por barandas bajísimas. Desde cualquier hexágono, se ven los pisos inferiores y superiores: interminablemente”.

La biblioteca de Babel